de consultes, transicions i politiques 'viejunas'

Bon dia, per qui el tingui bo i pels que no espero que millori.
Han passat molts dies desde l'ultima entrada, i entre mig ... moltes coses.

El dia 9 de novembre va ser un dia relaxat, ens vam llevar relativament tard, vaig anar al mercat, vam esmorzar i finalment ens vam dirigir cap a l'institut per exercir el nostre dret a pataleta. La veritat és que vaig pensar que seria un bon dia per a desobeïr, i caminant cap al centre de vot fins i tot vaig pensar que seria una desobediència massiva ja que ens vam anar trobant a molta gent (més de la que normalment trobem quan anem a votar a unes eleccions). En arribar al centre de vot alló semblava encara més emocionant. Van passar les hores, i la primera aproximació de vot no semblava massa bona (tot i que tv3 s'encarregava de guarnir-la amb tota classe de dades que la magnificaven i la feien formosa). Ja al vespre el vot recollit a les 19h em va semblar decepcionant (i a tv3 tothom seguia emocionadíssim per la gran participació). Amb un 89% d'escrutini ja era oficial ... estava absolutament decebut. Si, potser tv3 ho veia desde una altra óptica, una una mica esbiaxada ... tot i que vaig veure la intervenció d'un home que es dedicava a fer sondeigs professionalment, que va ficar una mica de seny a les dades. Deia que no eren dolentes del tot, però quedava clar que només havia movilitzat al costat independentista, i tot i així hi havia un 15% de vot NO independentista. Va dir que per un eventual trionf independentista en una consulta legal es necessitaria movilitzar mig milió de sececionistes més , i per tant possava el SI-SI al seu lloc.
De tota manera, la meva decepció no va ser només la baixa participació. Un cop més uns i altres bandols seguien amb el discurs de sords que ja havien mostrat abans. Els independentistes proclamaven la seva victoria incontestable del 80% (80% del 35% de l'electorat). I els unionistes es dedicaven a menystenir a que un terç de la població havia exercit la seva obligació de desobeïr a un estat que va perdre els papers, i el més interesant és que el 35% de l'electorat havia desobeït tot i les amenaces (inclús militars) d'un estat incapaç de negociar, anclat en el passat. Jo hagués volgut que la participació fos massiva, que els partits d'ambdós bandols haguessin tingut la valentia de fer campanya pel vot, que no s'hagués transmés la idea que això era un simulacre (era un acte de desobediència, desobediència a un superior sense empatia i castigador), que encara que no fos vinculant haguessim constatat que el que volem és un canvi a millor, que uns el volen d'una manera i els altres d'una altra, i que hem de trobar un punt mig.

Bé doncs tot això va passar, i mentre seguia la campanya mediàtica per evitar un canvi, per evitar una nova transició (una real, espero). La MassMedia espanyola, d'una i altra banda (tot i que especialment la dreta mediàtica) segueix la seva crua ofensiva contra Podemos, especialment contra el seu cap visible (Pablo Iglesias). Intenten demonitzar tot el que fa i diu. Jo no coincideixo al 100% amb les seves idees, però una cosa està clara ... la via de la transició del 78 està corcada, esgotada i clarament desvirtuada. Una constitució que es fa sota la tutela dels militars profranquistes, amb politics 'viejunos' de l'antic règim, i sota amenaça ... està bé per la epoca que es va fer, però és absolutament obsoleta per la nostra epoca.
Podemos és aire fresc, i com mai he estat d'acord amb la dita 'más vale malo conocido que bueno por conocer' (dita altrament lligada al mon nacionalcatolic i wertià), dono un vot de confiança a una gent que parla sense por al sistema establert i als lobbies de la vella Espanya.
Els arguments per tombar a Podemos són lamentables, propis d'un immobilista que te por a ser desterrat de la seva cadira (cadira plena d'inacció, insolidaritat i corruptela):
- Podemos vol tombar l'esperit de la transició del 78 ... doncs benvingut sigui, mentre renovi les velles politiques i faci fora a tota la purria institucional que només parasita al sistema.
- Podemos vol un estat bolivarià a Espanya ... bé, si agafa el millor d'aquest estat i desterra la corruptela i absolutisme amb que es comporta Maduro, a mi ja em va bé que es redistribueixi la riquesa.
- Podemos fa propostes irrealitzables, d'on treuran els diners? ... si realment combaten la corrupció, eliminen als parasits del sistema i recapten els impostos dels grans defraudadors, i potencien el consum intern potser podran fer el que volen ... com a mínim no serà el que vol la senyora Merkel.
... i així podríem mai acabar amb arguments torticers per tal de desgastar a una nova formació que tot just comença a caminar. Si només acompleix els primers punts del programa (eliminació dels desnonaments, i eliminació de les portes circulars), i dimiteix si no pot aplicar el programa ... en mi tindrà un seguidor per sempre més. El fet de que viatgin en turista i part del sou el destinin a finançament del partit i altres donacions ja em sembla prou respectable ... més efectiu que les paraules 'jo no estic en politica per enriquir-me' mentre cobres 60.000 euros l'any de l'estat.

El xoc de trens ja ha passat, i no hi ha hagut victimes ... esperarem al nou xoc de trens, i espero que si hi hagin victimes, victimes polítiques, vull un reset. Un nou començament és el que mereixem, i no aquesta merda de continuació d'una mala transició. No vull politics que omplin la seva boca amb el compliment de la llei mentre posen la ma per rebre comissions, sobresous o regals. No vull persones suposadament honorables que em diguin que faci sacrificis mentre es dediquen a enriquir-se dels nostres sacrificis, siguin d'aqui o d'allà. Vull el nou, tot i que no ho conegui, sabent que el vell que conec és dolent.

Que la força ens acompanyi ... Salut i rugby!

moNotEMa

Uf! i vinga a donar-li voltes, com ja es veia a la peli Atrapado en el tiempo ... Bé, ara és per un programa de la Sexta ... Salvados ... resulta que el senyor Evole (que no Ebola, aclariment per ultranacionalistes dels dos colors) agafa al senyor Junqueres i se l'emporta a dinar a casa d'una família sevillana ... és per llogar-hi cadires el que ha donat el tema!
Avui agafo l'edició internet del Periodico i trobo un editorial de l'Evole, però abans, el dilluns ja hi havia corrent per les xarxes (concretament facebook) un pseudoeditorial (carta a la familia Parejo) que feia referència, no al tema del programa sino al presentador i als protagonistes.
En aquest pseudoeditorial, per dir-li d'alguna manera, però podia ser anomenat 'escupidero' per la manera de ser escrit, es dedicava a qualificar al periodista (bé el desqualificava), a la família Parejo i al seu dinar, i no al fons del programa. Un escrit horrible que es dedicava a insultar a les persones per sobre del contingut. Llegint allò vaig arribar a pensar que no havíem vist el mateix programa. És cert que l'Evole no és un periodista neutral, té la seva ideologia ... com tot esser vivent, però després de llegir l'editorial del periodico i posteriorment els comentaris de la gent, un se'n adona que pertany a aquella minoria que el senyor Xavier Sardà anomenava agnostics patriotics.
Molts comentaris, no tots, eren per fer veure que Jordi Evole és a la vegada un nacional-feixista espanyol i un insurgent ultranacionalista català ... extrany no? Doncs és en aquest punt quan un sap reconeixer que deu ser neutral (o potser no, en la seva intimitat) ja que és objectiu d'uns i d'altres a bandes oposades.
Aquell pseudoeditorial del facebook deia que havia preparat una mena de trampa, on el presentador aprofitava per carregar contra el dirigent d'ERC. Qui va veure el programa, i ha vist uns quants de l'Evole, sap que li agrada posar als entrevistats en dil.lemes per exposar-los i que es mullin (clar que per a un extremista això pot ser un atac), però no és menys cert que en el mateix programa, i en altres que he vist, sempre intenta que el topics i les llegendes urbanes quedin ridiculitzades (va deixar clar que la immersió lingüística no era un perjudici sino un avantatge davant de l'atac d'un dels familiars a dita immersió). És cert que en aquests temps tothom té la pell massa fina, però a més a més els nacionalistes (catalans i espanyols) sembla que no tinguin ni pell, i estan a la que salta, amb l'atac preventiu sempre a punt (pel que fa a la distinció entre nacionalista i independentista, que tant cou a l'autor de dita carta, hi ha només un petit matís i ès que un independentista és un nacionalista que vol que la seva nació sigui independent).
De tota manera aquesta carta oberta al senyor Evole està escrita d'una forma 'barriobajera', ja que utilitza l'insult (entés com a falta) com a recurs per rebatre el que es va dir en aquella reunió-debat familiar. Insultar o faltar no li dona més raó a ningú, desqualificar el que menjaven no té cap correlació amb el que parlaven (però és un argument de l'autor de la carta per menystenir als sevillans que allà sortien)
Al final és tot el mateix ... si opines que la indepedència és un paripé que no porta a res més que tenir un país més petit amb els mateixos problemes de corruptela, sanitaris i d'educació (ja que aquests no estan en cap debat politic) ets un feixista i ultranacionalista anticatalanista. Pel contrari si creus que no està malament que es consulti al poble català (un cop informat degudament sobre les conseqüències a favor i en contra) sobre el seu futur politico-social-economic, llavors ets un jarrai independentista que vols que es trenqui Espanya.
Desde l'agnosticisme patriotic crec que programes com el de Salvados (amb una neutralitat important, tot i que a algú li sembli el contrari) ens ensenyen que es pensa fora del nostre país, ens ensenya com la maquinaria mediaticopolitica pot fer mal, com l'educació influeix (i per tant ha de ser aillada de la politica) i com desde la serenitat es pot dialogar sense haver d'amenaçar a ningú.
És cert que la més gran dels Parejo va ser la més assenyada, però molt per sobre també del senyor Junqueres (que no va estar massa fi, poc clarificador i enrocat en les seves hipotesis). Sembla que de vegades ens faci por reconeixer els nostres errors, i aquesta és la causa per a que l'orgull ens domini, i domini les nostres decisions ... i això és justament el que els hi passa en el bloc independentista i al bloc unionista (des del 'jo tinc tota la raó', és dificil dialogar)
Bé i al final tornem allà on estàvem ... Atrapats en el temps, vivint el nostre dia de la marmota particular. Quan ets part d'una minoria entre el foc creuat només pots aspirar a ser victima colateral, així és com em sento.
Salut i Rugby!

minivacances .... part 2

Un cop arribats a Abia, i acomodats a casa dels meus cosins ... vam proposar-nos algunes activitats.
Una, ineludible (per el nostre interés, i pel d'en Manuel, el meu cosí), és visitar els ruscs d'abelles que cuida d'una manera increíble. Com no tinc quasibé ni idea d'abelles, em sembla sentir a una eminència en el tema, un tema que li agrada especialment. Com a apicultor expert que és no li agraden espècies com el llangardaix o l'abellarol, ja que li redueixen les poblacions d'abelles dels seus ruscs (això és quelcom que em descoloca, però després de reflexionar veus que és un tema semblant a la reintroducció de l'os o el llop, és molt maco desde el sofà de casa, però la gent que ho viu d'aprop, els afectats directes, tenen un altre punt de vista).
Bé, ara està ampliant el rusc principal, i ho fa amb material que recicla ... flipo amb les instal.lacions que els hi fa a les abelles!
A la Àlex li agrada, l'Ian té més respecte per les abelles ... però al final tots dos disfruten del que el Manuel els hi ensenya.

els ruscs

abelles entrant al rusc

Va ser una tarda intensa, molt interesant ... i calurosa!

Un altre dia vam decidir fer una escapada, una mica llunyana, quelcom que el meu germà petit havia comentat que pagava la pena veure. En un principi pensàvem que estaria més aprop, que seria facil d'arribar ... bé, va ser un viatge molt llarg (especialment pels 'papa ... quan falta?' i els 'ja estem arribant?' dels nostres fills). Vam arribar a Enguidanos, un poble perdut entre Castilla-la Mancha i la comunitat Valenciana ... la oficina d'informació estava tancada, així que vam haver d'improvisar ... i al final vam arribar a l'objectiu. Seguint una petita derivació d'una carretera local vam arribar a una zona de parquing de pagament (4 euros per dia, amb obsequi d'una ampolla de 500ml d'aigua), desde aquest punt partia un caminet cap a 'las Chorreras del Cabriel'. La primera decepció va ser haver de pagar per aparcar, però el més estresant va ser que alló semblaven les Rambles en hora punta. Hi havia gent per tot arreu, en mig d'un gorg preciós hi havia profesionals domingueros-like amb taules i cadires plegables, neveres inmenses i aparells de musica diversos. Per sort l'indret permetia anar caminant cap amunt, de manera que es generaven estrats més tranquils, on l'esperit domingaire no arribava tan facilment ... i això vam fer, vam caminar una estoneta fins trobar una bassa tranquila a on passar una bona estona.
L'aigua era cristal.lina, i freda ... que li diguin a l'Esther! Però genial per refrescar-se en un dia calurós i passar una molt bona estona. Pagava la pena haver fet el camí.

Aquell mateix dia, per la tarda, un cop dinats vam empendre el camí de tornada, però abans vam fer una parada en la capital ... Cuenca.
Ja la tenim molt vista, però es agradable passejar pel carrers del nucli antic, prendre alguna cosa en una terrasseta de la plaça de l'Ajuntament ... i clar, com no!, que l'Esther es pari a mirar i comprar alguna coseta a l'alfareria de sempre ...

I després de caminar, i sentir els nostres fills com es queixaven, per torturar-los amb una caminata tan intensa ... vam acabar la jornada allà on la vam començar ... Abia de la Obispalía

Aquestes van ser les nostres vacances, aquest any sembla que la Àlex no hagi disfrutat tant, segurament l'any vinent descansarem a casa ... ja veurem
Salut i Rugby!

la llei i ... la mare que la va parir!

Si, potser no és el millor títol per fer amics entre els defensors quadriculats de la llei, però en un país on la llei és moltes vegades contraria a la justícia té molt de sentit.
Es cert que fa uns 36 anys es va votar un marc legislatiu de convivència, això vol dir que el van votar aquells ciutadans que ara tenen com a mínim 54 anys (un punt de reflexió). En l'espanya del 78 encara no hi havia ni ordinadors personals, hi havia dos canals de TV (els dos estatals) ... i estàvem en la plena, i mal anomenada, transició. Ha plogut molt desde aquells dies de desembre del 78, però alguns segueixen anclats no al 78, sino als anys precedents.

A Europa se'ns veu com un país caspós, no m'extranya. Un país que en 36 anys és incapaç de madurar, i negat a constatar que un plec de lleis que es van fer sota l'amenaça de l'exercit franquista, amb ministres franquistes i amb la tutela de juristes franquistes, avui en dia no són vigents ... perdoneu però no és un país caspós, és l'essència de la caspa.
No va haver transició, desenganyeu-vos, la tant elogiada transició va ser un paripé. En realitat va ser una recolocació dels franquistes en un suposat model democràtic. El rei, que era part de l'aparell franquista, va ser colocat com a observador per a tallar possibles derivacions massa democràtiques. La cúpula dels partits conservadors, d'extrema dreta i franquistes, es van encarregar de disfressar els criminals franquistes i la seva descendència com a diputats aforats de centre-dreta (Aznar va declarar sentir-se totalment d'acord amb l'antic règim). No pot haver transició sense ser conseqüents i jutjar els criminals del règim, que van executar persones pel simple fet de que pensaven diferent i de manera oposada al dictador ... sense justícia no hi ha model de transició i la transició queda en entredit, un paripé.
Tot això ens ha lastrat aquests 36 anys, hem arrossegat un pes massa pessant, l'antic règim i l'esglesia estan infiltrats en les institucions, i això fa al sistema un sistema seborreic agut i sever (la caspa en essència). Fins i tot sembla que el PSOE hagi acatat el mandat dels franquistes, de manera que entren en el joc sempre i quan se'ls deixi jugar.
La corrupció a Espanya és fruit d'una profunda tradició franquista, i així es demostra en la impunitat que exhibeixen els corruptes, en la maniga ample que te la justicia amb alguns elements (especialment amb politics de qualsevol color, però especialment amb els de dreta). Aquesta tradició passa a la població a base de veure que ser un llest que roba diners publics no te càstig, i així es va formant a un cluster de població aberregada quina ambició es accedir a un lloc de poder per tal de 'pillar cacho'. Això es pot veure en alguns casos en menor escala, en el dia a dia ... qui no ha tingut un president de l'escala de veïns que pensés que presidia un govern local? qui no ha tingut un president d'AMPA de l'escola dels fills que pensi que ocupa un càrrec en l'administració publica? ... però sobretot, qui no ha sofert una decepció amb qualsevol d'ells perquè han intentat desviar diners o han pres decisions per interés personal? ... Desperteu! és la societat la que està podrida, i els politics són la màxima expresió de la putrefacció!
Bé, el que deia, la llei magna està feta per uns carcamals sota la vigilància d'altres carcamals, fa 36 anys ... no va sent hora que la canviem? no va sent hora que consultem a la gent si la volem canviar? ... Si potser hi ha uns camins per fer-ho, això diuen els màxims defensors de la constitució (alguns d'ells en contra al 78). Mentre la societat espanyola no sigui madura (això pasarà aproximadament ... mai) no podem confiar en la democracia representativa. Es pensen que cada 4 anys se'ls hi signa un xec en blanc per fer el que vulguin, tot i estar en contra de la majoría (guerra d'Irak, llei d'educació LOMCE-Wert, submissió al deute sobirà, llei hipotecaria ...) ... no dic que haguem de votar totes les lleis que decideix la camara baixa, però potser podrien consultar aquelles que ens afecten majoritariament (a Suïsa ho decideixen recollint un mínim de signatures fixat per una llei). Bé això seria possible si canviessim la constitució (que més aviat és una constipació ... tenim quelcom que no es belluga), cosa 'harto dificil' amb els resultats de les eleccions, ja que es necessiten 2/3 de la camera baixa a favor del canvi. Mentre el PP no desapareixi de l'hemicicle per sota dels 110 diputats, que és el major bastió de l'enrocament constitucional (bé, per dir-ho d'alguna manera), no hi haurà possibilitat de canvi.
De tota manera quedaria pendent la dissolució del tribunal constitucional tal i com avui s'entén. El TC és qui interpreta (i així consta: INTERPRETA) la llei magna ... problema principal: a algú del PSOE se li va ocorrer que fossin els partits polítics qui proposesin els candidats a formar dit tribunal, segons les majories de la camera baixa. Raó perquè el TC no és vàlid de cap de les maneres ... un organ que interpreta una llei no pot dependre de cap partit, ja que la interpretació es veurà esbiaxada cap a la disciplina del partit i no cap a l'interés general. El TC actualment és un tribunal polític, interpreta la constitució en funció del partit politic que els hagi colocat en el càrrec. Es impossible que un jutge no tingui ideals polítics, però és que alguns han militat en els partits pels que són proposats, això no fa pudor a res? Un altre tema pendent és que entre l'estament judicial (molt esbiaxat a la dreta rància) hi ha encara alguns postfranquistes i descendència d'aquells que formàven part als judicis sumaríssims que acabaven al Garrote Vil. Amb una classe judicial tal, com podem confiar en la justicia? no és més dificil amb aquests zombies que la llei sigui justa?
Bé, finalment analitzarem com els que més incompleixen la llei sempre acaben apelant a ella, quan els interesa. Sembla que a Rajoy se li ompli la boca cada cop que parla de complir la llei, oblidant que el senyor Bauzà (del seu partit) la trepitja i ignora en la resolució sobre la imposició del trilingüisme a les Balears, oblidant que ell mateix la ha vulnerat cobrant sobresous en negre, que el seu partit la ha vulnerat nutrint a una xarxa de corrupció mai vista (Gürtel, Bárcenas, Camps, ...). La mateixa esglesia queda impune en els delictes sexuals dels seus representants. Han tombat la jurisdicció universal, per tal d'ajudar als seus interesos comercials passant per sobre de la justicia. El seu mentor, el senyor Aznar va vulnerar una resolució de les nacions unides ... una llei votada i acceptada pels estats membres, ens va abocar a entrar a una guerra, i a sobre amb el 95% de la població espanyola en contra. Però clar, la llei és la llei quan a mi em va bé, i si no és que no està ben feta ... ja veureu quan estiguem al poder com li canviem el sentit.
Algú, que al PP i el seu entorn no li deu caure massa bé, parlo del senyor Ghandi va proposar la desobediència civil en front de les lleis injustes: 'quan una llei és injusta el correcte és desobeïr' va dir. Potser algun dia en aquest pais tinguem la valentia, o estiguem tan desesperats que no ens quedi més sortida, de desobeïr als legisladors que insensiblement miren unicament pels seus interesos, i només baixen a veure'ns cada 4 anys per enganyar-nos 4 anys més.
Jo voldría que fossim una democràcia realment representativa, amb possibilitat de consultes per aturar injusticies legalment ... tot depén de la maduresa, i el nostre país sembla a estar condemnat a ser inmadur eternament (ajudat per lleis aborregants com la LOMCE, la que ens marca el camí per a que hi hagi una elite de señoritos i la resta ... els seus servidors)
La Llei ... i la mare que la va parir, en aquest cas els pares de la constitució, ... podríem dir que la Llei és una filla de putos.
Bon dia Salut i Rugby!

SI ... NO ...

Ondia! a alguns els hi semblarà extranya aquesta entrada ... m'explico:

SI... vull una Catalunya amb estructura d'Estat, que prengui decisions sense dependre del Centre, que decideixi la seva sol.lidaritat sense que el Centre la imposi, que no s'escudi en la manca de competències per tal d'amagar les pròpies incompetències. Està clar que no serà la solució a la crisi que patim, però si que la solució dependrà del que els catalans decidim ... aquest SI determina el nostre dret a decidir.

NO... no vull la independència, vull una interdependència. Soc xarnego, no m'enorgulleix el meu actual país, però amb els peus a terra puc dir que la secessió no és la resposta als nostres mals. Hi ha gent que proclama el SI a la segona qüestió pensant que entrarem en alguna mena de catàrsi que ens portarà a un status superior, que la crisi s'esvairà, ... Hi ha que sempre han volgut ser independents (aquest són una minoria)

He anat llegint articles, escoltant programes, ... en els temps que vivim hi ha literatura i hemeroteca per parar un carro. Al final la meva sensació és la que descriu un periodista català afincat a Madrid. Si ets dels que volen votar per tal d'explorar un camí que no sigui la independència seràs un separatista radical a Madrid (per voler votar) i un fatxa ranci a Catalunya (perquè no vols votar independència).
Bé, el que han anomenat 'la tercera via' pot ser igual de factible que la independència. I dic això perquè molts independentistes argumenten que és una via morta, que és quelcom que ja s'ha provat i no acaba mai de concretar-se, que no hi ha voluntat política ... i jo els hi preguntaría ... la independència és més factible? no s'ha provat mai abans? hi ha voluntat política d'aquells a qui reclamen la voluntat per possar en marxa el fedralisme? Això és suficient per desmontar un argument pobre com 'no hi ha voluntat politica per reformar la constitució'.

No em fa especial il.lusió que l'anomenin així, de tota manera l'argumentari de la gent que es veu identificada per la tercera via no és coincident al 100% amb el que jo dessitjaría.
Aquell periodista al que he mencionat també feia referència a una altre sentiment que comparteixo ... és com reviure una situació un dia i un altre, com llevar-se en el dia anterior, un bucle temporal sense reposta, sense resolució possible. Tot això es deu a un enrocament en les possicions dels dos bàndols ... i a uns pocs ens atrapa al mig, amb la deseperació del qui espera diàleg, apropament de posicions, enteniment ... i no arriba mai.
Ens han fet creure que podríem escollir el nostre futur, que podríem tenir un estatut que ens fes més autònoms, i ara estem segurs que ens van enganyar!. Amb el sentiment independentista estan jugant també a enganyar-nos (la sanitat catalana no ha estat retallada, ha estat amputada! ... els mestres cada any van a menys ...), i els que creiem que amb l'estatut potser ens colarien alguna coseta estem ara segurs que amb la independència ens la clavaran.
L'onze de setembre hi havia de tot a la gran V, desde independentistes de tota la vida (els menys), a nous independentistes passant per gent que només reclamava el dret a votar ... però els mecanismes propagandístics catalans van fer-nos creure que hi havia dos milions de sececionistes ... i els de la rància dreta espanyola que hi havia un mig milió de etarres al carrer. Jo ja us ho he dit, ni tanto ni tan calvo, diria que hi havia 2 milions i alguns més a casa que volem votar, alguns votar a ser autonoms de veritat, però sense perdre els vincles amb una Espanya que ens ha menystingut desde les institucions però que ens estima desde gran part de la ciutadania (la que no veu Mediaset, Intereconomia, la Razón i el Mundo, ...)

Per tant em ratifico en el títol ... SI a l'autonomía (federal si cal), a la transigència, al diàleg, a l'enteniment, al respecte ... a la democràcia. NO a l'independència, a l'aillament, a l'insult, a la discriminació, a l'imposició ... a tornar a temps dictatorials.

Salut i Rugby ... i llibertat de pensament!

Avortant l'avortament

Buf! de quina ens hem lliurat! ... potser és una frase que podreu sentir aquests dies en referència a la polèmica (i mal anomenada) llei Gallardón.

Dos observacions:
SI, qui s'ha encarregat de fer-la és aquest personatge, decepcionant, anomenat Gallardón ... pero la llei és una d'aquelles fiblades ideologiques de la rància dreta nacionalcatòlica que resideix al PP. Si bé és cert que el senyor Gallardón va patir un canvi ideològic digne d'un electroshock, passant de ser un senyor dialogant i moderat a ser el bastió de l'extrema dreta (situat més a la dreta que la mateixa extrema dreta). Una llei digne de la societat feudal, que per sort no veu la llum ... de moment.
NO, la guerra no està guanyada, només una batalla (important, però insuficient). La societat en que vivim, aqui a Espanya especialment, fa una pudor a antic règim, a regressió ... i més encara desde aquest frau que han anomenat crisi econòmica. Jo no puc imaginar que en una societat moderna es facin lleis sobre els drets individuals, i menys sobre el cos de les persones. L'avortament hauria de ser una elecció de la persona a la que ha d'afectar i no un objecte de cap llei ... però està clar que per arribar a aquesta maduresa hauríem de millorar l'educació (la gran batalla perduda d'aquesta legislatura). Jo no dic que s'utilitzi l'avortament com a metode anticonceptiu (com diuen alguns populistes provida), jo reclamo educació sexual per tal de fer madurar a la dona en la seva elecció en el moment de predre la decisió, acompanyament a la dona que hagi de plantejar-s'ho (sanitari, emocional). Per tant aquesta guerra només estarà guanyada quan guanyem la de l'educació, i madurem per tal de veure que no es poden fer lleis sobre el que passa en el cos d'una dona, a no ser que siguin per recolzar la seva decisió.

Pot semblar que no estigui satisfet, possiblement no ho estic del tot. Quan la meva filla sigui adulta, espero que tingui la maduresa per saber que els seus actes tenen conseqüències, i que jo hagi estat capaç de donar-li unes pautes per decidir sobre quelcom que li pot passar. Si ha de decidir sobre si ha d'avortar o no, espero que no sigui així (perquè abans hagi pres les mesures pertinents), ojalà aquell dia sigui lliure de fer-ho després d'una reflexió profunda, sense trampes legals, només amb la seva capacitat de gestionar la situació (i amb ajuda de qui ella esculli) ... i espero que tot això sigui fruit d'una bona formació adquirida a l'escola i dels seus pares.

Potser per això no estic del tot satisfet, ja que la guerra de l'educació no sembla que tingui final, amb set reformes educatives som un país que fa pena. L'educació s'ha de desvincular de la politica, de la religió. Qui vulgui formació religiosa que la busqui fora de l'escola pública. Jo vull un model semblant al finlandès, que l'educació no depengui del govern de torn, sino de la comunitat educativa. Que el model evolucioni amb el temps i no que quedi anclat al sistema imposat per la revolució industrial. Que es busqui a gent que realment tingui il.lusió i noves idees per ensenyar, que no sigui simplement una sortida laboral amb possibilitats de bones vacances, treball fixe i compatible amb tenir família. Tinc la sensació que hi ha una minoria silent que volem un altre model educatiu, però són les minories totalitàries i sorolloses les que s'enduen les victories, i és per això que sempre ens quedem amb allo de ... cualquier tiempo pasado fue mejor (i una merda!)

Per tant no vull ser un water-parties. Si, ens hem lliura't d'una bona ... però en queden moltes i molt grans!
Salut i Rugby ... i avortament lliure (raonat) i gratuït (com la sanitat pública hauria de ser)

sindrome postvacacional

Si, diuen que existeix, que és quelcom que afecta a tota la població activa ... que en aquest país està de capa caiguda. Jo no l'he notat mai, potser perquè visc en una sindrome postvacacional crònica, que m'afecta desde aquell febrer del 98 ... data de finalització de la meva vida estudiantil.
Vaig llegir fa uns dies que un 20% dels que la pateixen es recuperen en dos dies ... no parlava dels que la tenim crònica.
En fi, hi ha tantes coses cròniques que no es tracten ... la corruptela politica, l'abús de poder, la fam al mon (la que es pateix a l'Africa, però també a altres continents, inclús a casa nostra), les guerres interesades (bé, interesades ho són totes tot i que sorgeixin inesperadament), ...
Aquests dies postvacacionals ens han bombardejat amb el cas Pujol, peaso chorizo, i la veritat no puc sortir d'un bucle inmens de confussió. Resulta que algú tan notable, que crea una fundació on imparteix cursos d'etica politica (avui ha disolt la fundació), que ens el venen com un home d'estat i de 'politica en majúscules', ... ha pogut enganyar al fisc durant 34 anys, però possiblement no li passi res al final per ser qui és (ja s'en cuidaran per tal de que no llargui massa). Pot ser si que ho utilitza la dreta nacionalcatolica espanyola com a 'wrecking ball' contra el sobiranisme ... però això fa més legítim que aquest senyor sui de pagar els seus impostos? és normal que no vulguin invertigar-lo per no fer mal al 9N? que amaguen els senyors Maragall, Montilla i Mas ... més 'politica amb majúscules' del tipus bitllets de 500 a Andorra?
Per mi, que caigui el sobiranisme, que s'enfonsin els Pujol i el seu entorn, que caigui qui hagi de caure ... però que no quedi impune, un cop més, un delicte que ens afecta a tots. No és només els diners que no declaren, sino l'origen d'aquests els que ens enfonsen dins la pobresa als submileuristes ... aquests diners podien ser invertits en el sosteniment de la sanitat, l'educació, ...
Dit això, no vull legitimar l'acció de la rància dreta nacionalcatolica espanyola ... com és possible que gent esquitxada per l'escandol dels SOBREsous (el propi Montoro, la Cospe i com no el molt honorable, fins que no es destapin les seves vergonyes, president Rajoy) es dediquin a exigir transparència i comissions d'investigació, que ells mateixos rebutgen per a la seva pròpia merda. El problema de la dreta espanyola no és que tinguin ideologia de dretes ... el problema és que són falangistes maquillats, gent que pensa que el pati és seu, que Espanya es una, grande y libre ... un partit reciclat, que prové de l'antic règim franquista, amb les seves idees totalitàries, i que només reclama el centre quan es veu forçat a pactar (possiblement per això volen llançar la proposta més antidemocràtica que han pensat ... que governi la llista més votada, a poder ser si és del PP).
Potser fa uns anys la meva síndrome postvacacional s'ha transformat en una síndrome de rebuig a l'inici del curs politic ... més aviat al que representa la política. A veure si un dia puc experimentar aquesta síndrome postvacacional, penso que potser no la sento perquè el meu cos s'en va de vacances però el meu cap segueix donant voltes a la feina.
Salut i Rugby!

minivacances ... part 1

Bé, per fi va arribar el dia D ... la idea era sortir de matinada (per la llargada del viatge), però a casa mai surten els plans inicials, som més del pla B ... així que vam marxar a les 7'30.
Encara no tenia clara la ruta, em passava pel cap fer una parada a Alboraia (per fer una degustació d'aquella deliciosa orxata), però el meu germà petit m'havia proposat una ruta per l'autovia Mudéjar (Castelló-Teruel) que podia estar bé.

Després de quasibé 2 hores i tres quarts va arribar la hora de fer un descans, vam anar a agafar l'autovia de València a l'Aeroport fantasma (Castelló, Fabra's big one) ... però els meus fills ja no podíen més, i l'esther ja s'havia despertat amb gana. Així que abans de poder veure la Megalítica obra de Fabra ens vam desviar cap a Villanueva de Alcolea (primer habituallament)
Villanueva de Alcolea no és un poble turístic, més aviat com el seu aeroport adjunt és un poble fantasma ... això si amb les seves pròpies olimpiades agrícoles (un dels punts importants en el programa de les festes del municipi). Allà vam fer un esmorzar, vam deixar descansar el cotxe ... i les meves oides (crec que encara sento ... 'Papa, quant quedaaaa?')

Vam empendre la marxa després de reposar una estoneta, ara arribava l'hora de la decissió ... i no va ser gaire dificil, ens dirigíem cap a Teruel. Després d'unes hores vam fer parada a Cañete (serrania de Cuenca) a dinar. Finalment a les dos hores i mitja vam reempendre camí cap a Abia de la Obispalía (Cuenca, la Manxa). Vam arribar després d'unes 10 hores de viatge (parades tecniques incloses).


Abia de la Obispalía és un poble de la Manxa, en la província de Cuenca ... més o menys 'adonde Cristo perdió las zapatillas'.

 

És el poble on vaig passar alguns episodis de la meva infantesa, és allò que els txarnegos coneixem com 'el Pueblo' ('a on has anat de vacances? ... al Pueblo!'), és un punt de riquesa cultural més per a nosaltres, surts de la civilització i entres en un altre tipus de civilització (per comprovar que a les ciutats industrialitzades creuen ser més civilitzats per ser urbanites, però obliden els llaços/relacions socials ... que a mi, personalment, ja que soc un sociopata, m'estresen una mica quan son massa intenses). 

Bé ens llevem a Abia, desprrés d'una nit intensa (gastronomicament parlant ... bbq), i en la que jo he pogut disfrutar del planetari més gran que he vist mai (al cel nocturn d'Avia encara no li he trobat competidor). Hem fet una passejada fins l'arenal, passant per la font 'del empeñao' ...

 

A la font passàvem algunes estones caçant capgrossos i granotes, i de pas ens refrescàvem per paliar el tòrrid clima continental versió estival. A l'arenal hi baixàvem de vegades a jugar ... és increible trobar un paissatge de la Lluna en mig d'un camp perdut a un llogarret de la Manxa.

Pel camí vam anar trobant petits tresors naturals. El primer en deixar el poble són els cultius de girasol ... això em porta a quan anàvem amb els pares a collir tortes de girasol per menjar-nos les pipes. Seguint vam trobar-nos diferents flors que envaien els camps segats, i creixien al costat de les canyes del blat o l'ordi ja tallat, cards, aliagues, ... alzines, pins, ... i el cant d'alguna perdiu despistada.

Les alzines, amb una cobertura de liquens, ja preparen les aglans ... que en aquell entorn seran menjades possiblement per senglars (que no en falten).

L'aventatge de ser un indret en mig del no res és la tranquilitat que es respira (bé ... relativa, ja que els dos animalets albestegui petits ens acompanyaven). De tornada ... una nota de coloraina ...

Vam fer un intent de reproduïr aquestes flors (quin nom no conec) a casa, l'any passat, però tot el que vam obtenir van ser unes tiges verdes i llargues sense infloracions. Estan per tot arreu en el pueblo, i en diferents versions cromàtiques ... moooolen!

Una de les tardes vaig decidir fer una caminada en solitari (no per desig propi), cap al pla del castell. bé, tot s'ha de dir, li diuen castillo al vestigi d'una probable fortalesa, més aviat petita, que es troba en una elevació rocallosa, desde on pots veure el pueblo i tots els voltants. A un costat queda Abia, a l'altre el campanar del cementiri, a l'altre el camí que s'allunya cap el Seco (població veïna, de nom que sugereix el paissatge) i finalment l'altre que apunta cap a Huerta i la comarcal. Tinc algun record d'infantesa del pla del castell ... recordo les reunions de cosins allà dalt, i com el nostre cosí Valentín disparava la seva escopeta de balins contra tot el que se li acudia (gats i ases, inclosos).

    La passejada va ser avançada la tarda, per això la  llum ja escasejava. Això em va permetre captar la posta de Sol desde la pujada final al pla del castell.
La pujada es fa per un camí estret envoltat d'un cereal ... 'avena loca' és com li deien. Molt abundant per la zona, i que el meu pare collia per tal d'engalanar gerros a casa, a Barcelona.
A part vaig poder fotografiar algunes flors que envolten el camí de baixada cap el pueblo, parents de les anteriors de color fuxia. .

No està malament per ser un poble en mig de l'Espanya seca, oi? Varietat floral en té (per no mencionar la biodiversitat de la fauna ... inclús la que habita al poble :-)) 

Finalment un detall ... la 'parra' de casa de la Pili i el Manuel, un vegetal multifuncional, dona ombra a l'estiu i fruita a la tardor. Els meus cosins són artesans amateurs, i el cargol és homemade (ja volguessin alguns artesans pro, tenir la seva ma).

Fins aqui aquesta entrada, alguns no heu pogut ni arribar al final, una mica massa ... tediosa? Bé, ja intentarem millorar en properes entregues.

Salut i rugby!