minivacances ... part 1

Bé, per fi va arribar el dia D ... la idea era sortir de matinada (per la llargada del viatge), però a casa mai surten els plans inicials, som més del pla B ... així que vam marxar a les 7'30.
Encara no tenia clara la ruta, em passava pel cap fer una parada a Alboraia (per fer una degustació d'aquella deliciosa orxata), però el meu germà petit m'havia proposat una ruta per l'autovia Mudéjar (Castelló-Teruel) que podia estar bé.

Després de quasibé 2 hores i tres quarts va arribar la hora de fer un descans, vam anar a agafar l'autovia de València a l'Aeroport fantasma (Castelló, Fabra's big one) ... però els meus fills ja no podíen més, i l'esther ja s'havia despertat amb gana. Així que abans de poder veure la Megalítica obra de Fabra ens vam desviar cap a Villanueva de Alcolea (primer habituallament)
Villanueva de Alcolea no és un poble turístic, més aviat com el seu aeroport adjunt és un poble fantasma ... això si amb les seves pròpies olimpiades agrícoles (un dels punts importants en el programa de les festes del municipi). Allà vam fer un esmorzar, vam deixar descansar el cotxe ... i les meves oides (crec que encara sento ... 'Papa, quant quedaaaa?')

Vam empendre la marxa després de reposar una estoneta, ara arribava l'hora de la decissió ... i no va ser gaire dificil, ens dirigíem cap a Teruel. Després d'unes hores vam fer parada a Cañete (serrania de Cuenca) a dinar. Finalment a les dos hores i mitja vam reempendre camí cap a Abia de la Obispalía (Cuenca, la Manxa). Vam arribar després d'unes 10 hores de viatge (parades tecniques incloses).


Abia de la Obispalía és un poble de la Manxa, en la província de Cuenca ... més o menys 'adonde Cristo perdió las zapatillas'.

 

És el poble on vaig passar alguns episodis de la meva infantesa, és allò que els txarnegos coneixem com 'el Pueblo' ('a on has anat de vacances? ... al Pueblo!'), és un punt de riquesa cultural més per a nosaltres, surts de la civilització i entres en un altre tipus de civilització (per comprovar que a les ciutats industrialitzades creuen ser més civilitzats per ser urbanites, però obliden els llaços/relacions socials ... que a mi, personalment, ja que soc un sociopata, m'estresen una mica quan son massa intenses). 

Bé ens llevem a Abia, desprrés d'una nit intensa (gastronomicament parlant ... bbq), i en la que jo he pogut disfrutar del planetari més gran que he vist mai (al cel nocturn d'Avia encara no li he trobat competidor). Hem fet una passejada fins l'arenal, passant per la font 'del empeñao' ...

 

A la font passàvem algunes estones caçant capgrossos i granotes, i de pas ens refrescàvem per paliar el tòrrid clima continental versió estival. A l'arenal hi baixàvem de vegades a jugar ... és increible trobar un paissatge de la Lluna en mig d'un camp perdut a un llogarret de la Manxa.

Pel camí vam anar trobant petits tresors naturals. El primer en deixar el poble són els cultius de girasol ... això em porta a quan anàvem amb els pares a collir tortes de girasol per menjar-nos les pipes. Seguint vam trobar-nos diferents flors que envaien els camps segats, i creixien al costat de les canyes del blat o l'ordi ja tallat, cards, aliagues, ... alzines, pins, ... i el cant d'alguna perdiu despistada.

Les alzines, amb una cobertura de liquens, ja preparen les aglans ... que en aquell entorn seran menjades possiblement per senglars (que no en falten).

L'aventatge de ser un indret en mig del no res és la tranquilitat que es respira (bé ... relativa, ja que els dos animalets albestegui petits ens acompanyaven). De tornada ... una nota de coloraina ...

Vam fer un intent de reproduïr aquestes flors (quin nom no conec) a casa, l'any passat, però tot el que vam obtenir van ser unes tiges verdes i llargues sense infloracions. Estan per tot arreu en el pueblo, i en diferents versions cromàtiques ... moooolen!

Una de les tardes vaig decidir fer una caminada en solitari (no per desig propi), cap al pla del castell. bé, tot s'ha de dir, li diuen castillo al vestigi d'una probable fortalesa, més aviat petita, que es troba en una elevació rocallosa, desde on pots veure el pueblo i tots els voltants. A un costat queda Abia, a l'altre el campanar del cementiri, a l'altre el camí que s'allunya cap el Seco (població veïna, de nom que sugereix el paissatge) i finalment l'altre que apunta cap a Huerta i la comarcal. Tinc algun record d'infantesa del pla del castell ... recordo les reunions de cosins allà dalt, i com el nostre cosí Valentín disparava la seva escopeta de balins contra tot el que se li acudia (gats i ases, inclosos).

    La passejada va ser avançada la tarda, per això la  llum ja escasejava. Això em va permetre captar la posta de Sol desde la pujada final al pla del castell.
La pujada es fa per un camí estret envoltat d'un cereal ... 'avena loca' és com li deien. Molt abundant per la zona, i que el meu pare collia per tal d'engalanar gerros a casa, a Barcelona.
A part vaig poder fotografiar algunes flors que envolten el camí de baixada cap el pueblo, parents de les anteriors de color fuxia. .

No està malament per ser un poble en mig de l'Espanya seca, oi? Varietat floral en té (per no mencionar la biodiversitat de la fauna ... inclús la que habita al poble :-)) 

Finalment un detall ... la 'parra' de casa de la Pili i el Manuel, un vegetal multifuncional, dona ombra a l'estiu i fruita a la tardor. Els meus cosins són artesans amateurs, i el cargol és homemade (ja volguessin alguns artesans pro, tenir la seva ma).

Fins aqui aquesta entrada, alguns no heu pogut ni arribar al final, una mica massa ... tediosa? Bé, ja intentarem millorar en properes entregues.

Salut i rugby!