SI ... NO ...

Ondia! a alguns els hi semblarà extranya aquesta entrada ... m'explico:

SI... vull una Catalunya amb estructura d'Estat, que prengui decisions sense dependre del Centre, que decideixi la seva sol.lidaritat sense que el Centre la imposi, que no s'escudi en la manca de competències per tal d'amagar les pròpies incompetències. Està clar que no serà la solució a la crisi que patim, però si que la solució dependrà del que els catalans decidim ... aquest SI determina el nostre dret a decidir.

NO... no vull la independència, vull una interdependència. Soc xarnego, no m'enorgulleix el meu actual país, però amb els peus a terra puc dir que la secessió no és la resposta als nostres mals. Hi ha gent que proclama el SI a la segona qüestió pensant que entrarem en alguna mena de catàrsi que ens portarà a un status superior, que la crisi s'esvairà, ... Hi ha que sempre han volgut ser independents (aquest són una minoria)

He anat llegint articles, escoltant programes, ... en els temps que vivim hi ha literatura i hemeroteca per parar un carro. Al final la meva sensació és la que descriu un periodista català afincat a Madrid. Si ets dels que volen votar per tal d'explorar un camí que no sigui la independència seràs un separatista radical a Madrid (per voler votar) i un fatxa ranci a Catalunya (perquè no vols votar independència).
Bé, el que han anomenat 'la tercera via' pot ser igual de factible que la independència. I dic això perquè molts independentistes argumenten que és una via morta, que és quelcom que ja s'ha provat i no acaba mai de concretar-se, que no hi ha voluntat política ... i jo els hi preguntaría ... la independència és més factible? no s'ha provat mai abans? hi ha voluntat política d'aquells a qui reclamen la voluntat per possar en marxa el fedralisme? Això és suficient per desmontar un argument pobre com 'no hi ha voluntat politica per reformar la constitució'.

No em fa especial il.lusió que l'anomenin així, de tota manera l'argumentari de la gent que es veu identificada per la tercera via no és coincident al 100% amb el que jo dessitjaría.
Aquell periodista al que he mencionat també feia referència a una altre sentiment que comparteixo ... és com reviure una situació un dia i un altre, com llevar-se en el dia anterior, un bucle temporal sense reposta, sense resolució possible. Tot això es deu a un enrocament en les possicions dels dos bàndols ... i a uns pocs ens atrapa al mig, amb la deseperació del qui espera diàleg, apropament de posicions, enteniment ... i no arriba mai.
Ens han fet creure que podríem escollir el nostre futur, que podríem tenir un estatut que ens fes més autònoms, i ara estem segurs que ens van enganyar!. Amb el sentiment independentista estan jugant també a enganyar-nos (la sanitat catalana no ha estat retallada, ha estat amputada! ... els mestres cada any van a menys ...), i els que creiem que amb l'estatut potser ens colarien alguna coseta estem ara segurs que amb la independència ens la clavaran.
L'onze de setembre hi havia de tot a la gran V, desde independentistes de tota la vida (els menys), a nous independentistes passant per gent que només reclamava el dret a votar ... però els mecanismes propagandístics catalans van fer-nos creure que hi havia dos milions de sececionistes ... i els de la rància dreta espanyola que hi havia un mig milió de etarres al carrer. Jo ja us ho he dit, ni tanto ni tan calvo, diria que hi havia 2 milions i alguns més a casa que volem votar, alguns votar a ser autonoms de veritat, però sense perdre els vincles amb una Espanya que ens ha menystingut desde les institucions però que ens estima desde gran part de la ciutadania (la que no veu Mediaset, Intereconomia, la Razón i el Mundo, ...)

Per tant em ratifico en el títol ... SI a l'autonomía (federal si cal), a la transigència, al diàleg, a l'enteniment, al respecte ... a la democràcia. NO a l'independència, a l'aillament, a l'insult, a la discriminació, a l'imposició ... a tornar a temps dictatorials.

Salut i Rugby ... i llibertat de pensament!

Avortant l'avortament

Buf! de quina ens hem lliurat! ... potser és una frase que podreu sentir aquests dies en referència a la polèmica (i mal anomenada) llei Gallardón.

Dos observacions:
SI, qui s'ha encarregat de fer-la és aquest personatge, decepcionant, anomenat Gallardón ... pero la llei és una d'aquelles fiblades ideologiques de la rància dreta nacionalcatòlica que resideix al PP. Si bé és cert que el senyor Gallardón va patir un canvi ideològic digne d'un electroshock, passant de ser un senyor dialogant i moderat a ser el bastió de l'extrema dreta (situat més a la dreta que la mateixa extrema dreta). Una llei digne de la societat feudal, que per sort no veu la llum ... de moment.
NO, la guerra no està guanyada, només una batalla (important, però insuficient). La societat en que vivim, aqui a Espanya especialment, fa una pudor a antic règim, a regressió ... i més encara desde aquest frau que han anomenat crisi econòmica. Jo no puc imaginar que en una societat moderna es facin lleis sobre els drets individuals, i menys sobre el cos de les persones. L'avortament hauria de ser una elecció de la persona a la que ha d'afectar i no un objecte de cap llei ... però està clar que per arribar a aquesta maduresa hauríem de millorar l'educació (la gran batalla perduda d'aquesta legislatura). Jo no dic que s'utilitzi l'avortament com a metode anticonceptiu (com diuen alguns populistes provida), jo reclamo educació sexual per tal de fer madurar a la dona en la seva elecció en el moment de predre la decisió, acompanyament a la dona que hagi de plantejar-s'ho (sanitari, emocional). Per tant aquesta guerra només estarà guanyada quan guanyem la de l'educació, i madurem per tal de veure que no es poden fer lleis sobre el que passa en el cos d'una dona, a no ser que siguin per recolzar la seva decisió.

Pot semblar que no estigui satisfet, possiblement no ho estic del tot. Quan la meva filla sigui adulta, espero que tingui la maduresa per saber que els seus actes tenen conseqüències, i que jo hagi estat capaç de donar-li unes pautes per decidir sobre quelcom que li pot passar. Si ha de decidir sobre si ha d'avortar o no, espero que no sigui així (perquè abans hagi pres les mesures pertinents), ojalà aquell dia sigui lliure de fer-ho després d'una reflexió profunda, sense trampes legals, només amb la seva capacitat de gestionar la situació (i amb ajuda de qui ella esculli) ... i espero que tot això sigui fruit d'una bona formació adquirida a l'escola i dels seus pares.

Potser per això no estic del tot satisfet, ja que la guerra de l'educació no sembla que tingui final, amb set reformes educatives som un país que fa pena. L'educació s'ha de desvincular de la politica, de la religió. Qui vulgui formació religiosa que la busqui fora de l'escola pública. Jo vull un model semblant al finlandès, que l'educació no depengui del govern de torn, sino de la comunitat educativa. Que el model evolucioni amb el temps i no que quedi anclat al sistema imposat per la revolució industrial. Que es busqui a gent que realment tingui il.lusió i noves idees per ensenyar, que no sigui simplement una sortida laboral amb possibilitats de bones vacances, treball fixe i compatible amb tenir família. Tinc la sensació que hi ha una minoria silent que volem un altre model educatiu, però són les minories totalitàries i sorolloses les que s'enduen les victories, i és per això que sempre ens quedem amb allo de ... cualquier tiempo pasado fue mejor (i una merda!)

Per tant no vull ser un water-parties. Si, ens hem lliura't d'una bona ... però en queden moltes i molt grans!
Salut i Rugby ... i avortament lliure (raonat) i gratuït (com la sanitat pública hauria de ser)

sindrome postvacacional

Si, diuen que existeix, que és quelcom que afecta a tota la població activa ... que en aquest país està de capa caiguda. Jo no l'he notat mai, potser perquè visc en una sindrome postvacacional crònica, que m'afecta desde aquell febrer del 98 ... data de finalització de la meva vida estudiantil.
Vaig llegir fa uns dies que un 20% dels que la pateixen es recuperen en dos dies ... no parlava dels que la tenim crònica.
En fi, hi ha tantes coses cròniques que no es tracten ... la corruptela politica, l'abús de poder, la fam al mon (la que es pateix a l'Africa, però també a altres continents, inclús a casa nostra), les guerres interesades (bé, interesades ho són totes tot i que sorgeixin inesperadament), ...
Aquests dies postvacacionals ens han bombardejat amb el cas Pujol, peaso chorizo, i la veritat no puc sortir d'un bucle inmens de confussió. Resulta que algú tan notable, que crea una fundació on imparteix cursos d'etica politica (avui ha disolt la fundació), que ens el venen com un home d'estat i de 'politica en majúscules', ... ha pogut enganyar al fisc durant 34 anys, però possiblement no li passi res al final per ser qui és (ja s'en cuidaran per tal de que no llargui massa). Pot ser si que ho utilitza la dreta nacionalcatolica espanyola com a 'wrecking ball' contra el sobiranisme ... però això fa més legítim que aquest senyor sui de pagar els seus impostos? és normal que no vulguin invertigar-lo per no fer mal al 9N? que amaguen els senyors Maragall, Montilla i Mas ... més 'politica amb majúscules' del tipus bitllets de 500 a Andorra?
Per mi, que caigui el sobiranisme, que s'enfonsin els Pujol i el seu entorn, que caigui qui hagi de caure ... però que no quedi impune, un cop més, un delicte que ens afecta a tots. No és només els diners que no declaren, sino l'origen d'aquests els que ens enfonsen dins la pobresa als submileuristes ... aquests diners podien ser invertits en el sosteniment de la sanitat, l'educació, ...
Dit això, no vull legitimar l'acció de la rància dreta nacionalcatolica espanyola ... com és possible que gent esquitxada per l'escandol dels SOBREsous (el propi Montoro, la Cospe i com no el molt honorable, fins que no es destapin les seves vergonyes, president Rajoy) es dediquin a exigir transparència i comissions d'investigació, que ells mateixos rebutgen per a la seva pròpia merda. El problema de la dreta espanyola no és que tinguin ideologia de dretes ... el problema és que són falangistes maquillats, gent que pensa que el pati és seu, que Espanya es una, grande y libre ... un partit reciclat, que prové de l'antic règim franquista, amb les seves idees totalitàries, i que només reclama el centre quan es veu forçat a pactar (possiblement per això volen llançar la proposta més antidemocràtica que han pensat ... que governi la llista més votada, a poder ser si és del PP).
Potser fa uns anys la meva síndrome postvacacional s'ha transformat en una síndrome de rebuig a l'inici del curs politic ... més aviat al que representa la política. A veure si un dia puc experimentar aquesta síndrome postvacacional, penso que potser no la sento perquè el meu cos s'en va de vacances però el meu cap segueix donant voltes a la feina.
Salut i Rugby!