minivacances ... part 1

Bé, per fi va arribar el dia D ... la idea era sortir de matinada (per la llargada del viatge), però a casa mai surten els plans inicials, som més del pla B ... així que vam marxar a les 7'30.
Encara no tenia clara la ruta, em passava pel cap fer una parada a Alboraia (per fer una degustació d'aquella deliciosa orxata), però el meu germà petit m'havia proposat una ruta per l'autovia Mudéjar (Castelló-Teruel) que podia estar bé.

Després de quasibé 2 hores i tres quarts va arribar la hora de fer un descans, vam anar a agafar l'autovia de València a l'Aeroport fantasma (Castelló, Fabra's big one) ... però els meus fills ja no podíen més, i l'esther ja s'havia despertat amb gana. Així que abans de poder veure la Megalítica obra de Fabra ens vam desviar cap a Villanueva de Alcolea (primer habituallament)
Villanueva de Alcolea no és un poble turístic, més aviat com el seu aeroport adjunt és un poble fantasma ... això si amb les seves pròpies olimpiades agrícoles (un dels punts importants en el programa de les festes del municipi). Allà vam fer un esmorzar, vam deixar descansar el cotxe ... i les meves oides (crec que encara sento ... 'Papa, quant quedaaaa?')

Vam empendre la marxa després de reposar una estoneta, ara arribava l'hora de la decissió ... i no va ser gaire dificil, ens dirigíem cap a Teruel. Després d'unes hores vam fer parada a Cañete (serrania de Cuenca) a dinar. Finalment a les dos hores i mitja vam reempendre camí cap a Abia de la Obispalía (Cuenca, la Manxa). Vam arribar després d'unes 10 hores de viatge (parades tecniques incloses).


Abia de la Obispalía és un poble de la Manxa, en la província de Cuenca ... més o menys 'adonde Cristo perdió las zapatillas'.

 

És el poble on vaig passar alguns episodis de la meva infantesa, és allò que els txarnegos coneixem com 'el Pueblo' ('a on has anat de vacances? ... al Pueblo!'), és un punt de riquesa cultural més per a nosaltres, surts de la civilització i entres en un altre tipus de civilització (per comprovar que a les ciutats industrialitzades creuen ser més civilitzats per ser urbanites, però obliden els llaços/relacions socials ... que a mi, personalment, ja que soc un sociopata, m'estresen una mica quan son massa intenses). 

Bé ens llevem a Abia, desprrés d'una nit intensa (gastronomicament parlant ... bbq), i en la que jo he pogut disfrutar del planetari més gran que he vist mai (al cel nocturn d'Avia encara no li he trobat competidor). Hem fet una passejada fins l'arenal, passant per la font 'del empeñao' ...

 

A la font passàvem algunes estones caçant capgrossos i granotes, i de pas ens refrescàvem per paliar el tòrrid clima continental versió estival. A l'arenal hi baixàvem de vegades a jugar ... és increible trobar un paissatge de la Lluna en mig d'un camp perdut a un llogarret de la Manxa.

Pel camí vam anar trobant petits tresors naturals. El primer en deixar el poble són els cultius de girasol ... això em porta a quan anàvem amb els pares a collir tortes de girasol per menjar-nos les pipes. Seguint vam trobar-nos diferents flors que envaien els camps segats, i creixien al costat de les canyes del blat o l'ordi ja tallat, cards, aliagues, ... alzines, pins, ... i el cant d'alguna perdiu despistada.

Les alzines, amb una cobertura de liquens, ja preparen les aglans ... que en aquell entorn seran menjades possiblement per senglars (que no en falten).

L'aventatge de ser un indret en mig del no res és la tranquilitat que es respira (bé ... relativa, ja que els dos animalets albestegui petits ens acompanyaven). De tornada ... una nota de coloraina ...

Vam fer un intent de reproduïr aquestes flors (quin nom no conec) a casa, l'any passat, però tot el que vam obtenir van ser unes tiges verdes i llargues sense infloracions. Estan per tot arreu en el pueblo, i en diferents versions cromàtiques ... moooolen!

Una de les tardes vaig decidir fer una caminada en solitari (no per desig propi), cap al pla del castell. bé, tot s'ha de dir, li diuen castillo al vestigi d'una probable fortalesa, més aviat petita, que es troba en una elevació rocallosa, desde on pots veure el pueblo i tots els voltants. A un costat queda Abia, a l'altre el campanar del cementiri, a l'altre el camí que s'allunya cap el Seco (població veïna, de nom que sugereix el paissatge) i finalment l'altre que apunta cap a Huerta i la comarcal. Tinc algun record d'infantesa del pla del castell ... recordo les reunions de cosins allà dalt, i com el nostre cosí Valentín disparava la seva escopeta de balins contra tot el que se li acudia (gats i ases, inclosos).

    La passejada va ser avançada la tarda, per això la  llum ja escasejava. Això em va permetre captar la posta de Sol desde la pujada final al pla del castell.
La pujada es fa per un camí estret envoltat d'un cereal ... 'avena loca' és com li deien. Molt abundant per la zona, i que el meu pare collia per tal d'engalanar gerros a casa, a Barcelona.
A part vaig poder fotografiar algunes flors que envolten el camí de baixada cap el pueblo, parents de les anteriors de color fuxia. .

No està malament per ser un poble en mig de l'Espanya seca, oi? Varietat floral en té (per no mencionar la biodiversitat de la fauna ... inclús la que habita al poble :-)) 

Finalment un detall ... la 'parra' de casa de la Pili i el Manuel, un vegetal multifuncional, dona ombra a l'estiu i fruita a la tardor. Els meus cosins són artesans amateurs, i el cargol és homemade (ja volguessin alguns artesans pro, tenir la seva ma).

Fins aqui aquesta entrada, alguns no heu pogut ni arribar al final, una mica massa ... tediosa? Bé, ja intentarem millorar en properes entregues.

Salut i rugby!

ja es veuen a l'horitzó! ... les vacances!

Bé, un any més, un cicle vital més ... aquest any necessito desconectar més que l'any passat però menys que el vinent.
Els meus 'peques' tenen 'mono' de pueblo ... pueblo és aquell lloc que tenim els xarnegos com a record de la nostra infancia, el poble dels nostres pares inmigrants. Un racó de silenci, aventures, tranquilitat, desconexió, tornada als orígens, ...
Bé, doncs els meus fills van descobrir aquest concepte l'any passat, i com sempre el que guia les nostres vides és el principi de plaer, ells han trobat això al pueblo. Per ells és l'anarquia, la llibertat, ... i per mi és també un raconet de satisfacció, un instant d'alliberació del cordó umbilical, una extensió dels records de la meva infància. Els sociopates tenim sensacions paradoxals en llocs com el pueblo, en part és aillar-se de la massificació, del contacte continu amb gent ... però per altra banda és la retrobada amb gent que no coneixes, però que formen part del teu arbre genealògic (alguns en branques ben llunyanes, altres més propers ... en general no t'identifiques com a part de la seva família).
Aquest any arribarem a les acaballes de les festes, que jo recordo en poques paraules (vaquilla, musica cutre, partit de la màxima: el Seco vs Abia), i que segurament hauran evolucionat. Això vol dir possiblement més afluència de públic infantil, més material pels meus enanos per fer bons records.
La veritat és que no vull pensar, ja ens ho trobarem ... aquest any vull explorar altres indrets de la Mancha, entre ells un que ens va mostrar l'any passat el meu germà petit ... las chorreras del Cabriel
Si bé és cert que no sona massa glamuròs (cosa que no m'importa gens), resulta que és una més de les maravelles naturals que es poden trobar a Cuenca, una maravella que fa dos funcions pels més menuts i pels grans ... la descoberta natural d'un lloc increiblement maco (sòc un autèntic kamaku) i a la vegada un indret per passar-ho bé refrescant-se en les banyeres que fa el riu.
Segurament tornarem amb algun kg de més, inevitable. no hi ha xoriços com els de Cuenca (n'hi han de més grans, només cal veure el mapa politic d'aquest país) ... i la dona del cosí del meu pare, la Pili, cuina delicatessens sense parar i sense mesura (i un que no sap dir que NO ,,,). Tant és, ja farem operació bikini al Novembre.
De tornada hem decidit passar per la capital aragonesa. Zaragoza (si digués Saragossa ... perquè es queixen alguns quan diuen Lérida o Gerona?). Fa temps que vull visitar l'aquari fluvial, i fer una volta pel parc de l'aigua (si les inundacions ho permeten).
Finalment tornarem al poble, estarem de Festa Major. Suposo que acabarem fent el de cada any ... sopar de cabàs, bicicletada, caminada nocturna, guerra d'aigua ... i la, per mi, odiada fira. Anar a la fira és com ficar-se en una cabina amb la musica 'a tope', flashejat per llums cegadores, amb un estat d'angoixa i ansietat important ... i a sobre et cobren, i no és poc el que cobren!
Bé, les vacances han de ser un espai de descans, potser no ho sembli pel que tinc programat, però de vegades sortir de la rutina és suficient per sentir que estàs de vacances. Només espero que els peques de casa es barallin només el necessari per tal de no acabar amb ganes de tornar a la rutina, aquest sol ser el meu desig per cada any ... i encara no l'he aconseguit.
El que si tinc clar és que mentre jo estigui en periòde vacacional res no canviarà al nostre entorn ... les guerres seguiran sent guerres (encara que com la d'Ukraïna es vulguin disfressar d'altre cosa, encara que com la se Palestina se'ns vengui com a resposta a una agressió, ...), l'Ebola seguira campant per l'Africa (mentre no afecti a un continent ric no importarà) ... els politics seguiran robant i quedant impunes, ens seguiran venent la independència com a unica sortida sense que els importi que hi hagi families que tot i treballar no arribin a final de mes (ja no dic les que no treballen), seguiran utilitzant arguments contra els independentistes fent que cada cop n'hi hagin més (el fet és recuperar el vot perdut pels escandols a base de carregar contra els catalans en general, i obviant que tot i el seu 'españa va bien', hi ha gent vivint al carrer sense recursos, i cada cop més).
Tot això no espero que es resolgui durant les meves vacances, però m'agradaria poder desconectar també de l'entorn mediàtic, i només tenir relació amb l'entorn més proper ... i és un altre desig que mai he aconseguit.
En fi, l'important és que comencen les vacances ... després ja tindré temps de lamentar tot allò que no he aconseguit, o de disfrutar de tot allò que he viscut.
Salut i Rugby!