Una, ineludible (per el nostre interés, i pel d'en Manuel, el meu cosí), és visitar els ruscs d'abelles que cuida d'una manera increíble. Com no tinc quasibé ni idea d'abelles, em sembla sentir a una eminència en el tema, un tema que li agrada especialment. Com a apicultor expert que és no li agraden espècies com el llangardaix o l'abellarol, ja que li redueixen les poblacions d'abelles dels seus ruscs (això és quelcom que em descoloca, però després de reflexionar veus que és un tema semblant a la reintroducció de l'os o el llop, és molt maco desde el sofà de casa, però la gent que ho viu d'aprop, els afectats directes, tenen un altre punt de vista).
Bé, ara està ampliant el rusc principal, i ho fa amb material que recicla ... flipo amb les instal.lacions que els hi fa a les abelles!
A la Àlex li agrada, l'Ian té més respecte per les abelles ... però al final tots dos disfruten del que el Manuel els hi ensenya.
 |
| els ruscs |
 |
| abelles entrant al rusc |
Va ser una tarda intensa, molt interesant ... i calurosa!
Un altre dia vam decidir fer una escapada, una mica llunyana, quelcom que el meu germà petit havia comentat que pagava la pena veure. En un principi pensàvem que estaria més aprop, que seria facil d'arribar ... bé, va ser un viatge molt llarg (especialment pels 'papa ... quan falta?' i els 'ja estem arribant?' dels nostres fills). Vam arribar a Enguidanos, un poble perdut entre Castilla-la Mancha i la comunitat Valenciana ... la oficina d'informació estava tancada, així que vam haver d'improvisar ... i al final vam arribar a l'objectiu. Seguint una petita derivació d'una carretera local vam arribar a una zona de parquing de pagament (4 euros per dia, amb obsequi d'una ampolla de 500ml d'aigua), desde aquest punt partia un caminet cap a 'las Chorreras del Cabriel'. La primera decepció va ser haver de pagar per aparcar, però el més estresant va ser que alló semblaven les Rambles en hora punta. Hi havia gent per tot arreu, en mig d'un gorg preciós hi havia profesionals domingueros-like amb taules i cadires plegables, neveres inmenses i aparells de musica diversos. Per sort l'indret permetia anar caminant cap amunt, de manera que es generaven estrats més tranquils, on l'esperit domingaire no arribava tan facilment ... i això vam fer, vam caminar una estoneta fins trobar una bassa tranquila a on passar una bona estona.
L'aigua era cristal.lina, i freda ... que li diguin a l'Esther! Però genial per refrescar-se en un dia calurós i passar una molt bona estona. Pagava la pena haver fet el camí.
Aquell mateix dia, per la tarda, un cop dinats vam empendre el camí de tornada, però abans vam fer una parada en la capital ... Cuenca.
Ja la tenim molt vista, però es agradable passejar pel carrers del nucli antic, prendre alguna cosa en una terrasseta de la plaça de l'Ajuntament ... i clar, com no!, que l'Esther es pari a mirar i comprar alguna coseta a l'alfareria de sempre ...
I després de caminar, i sentir els nostres fills com es queixaven, per torturar-los amb una caminata tan intensa ... vam acabar la jornada allà on la vam començar ... Abia de la Obispalía
Aquestes van ser les nostres vacances, aquest any sembla que la Àlex no hagi disfrutat tant, segurament l'any vinent descansarem a casa ... ja veurem
Salut i Rugby!
No hay comentarios:
Publicar un comentario