Porto més de mig any de deriva, els psicòlegs no tenen puta idea de res … cinc fases de dol? i si en tens tres recurrents en un bucle infinit? si, potser així ja es considera malaltia mental.
Bé un dia després de l'aniersari del meu fill gran vaig rebre la quarta o cinqueña ganivetada més sagnant de la meva vida … aquesta va ser especialmente trapera, ja que no l'esperava. Quan aquella senyora amb qui has compartit mitja vida, sacrificant part de la teva sense cap mena de contrarietat i pel bé de tot, et diu que li han canviat els sentiments i vol no veure't per casa perquè li fas mal, li fa mal la relació … però és incapaç de seure per explicar-te que és el que ha portat a que la relació li faci mal, incapaç de conversar i simplement deixar anar 'm'han canviat els sentiments, ja no t'estimo' … buf, no sé ...
Alguns pensareu que és el més normal, que això és llei de vida, alguns fins i tot ja han passat per aquí. Jo, encara avui, estic desfet, desorientat, confós … i ella està com una rosa, vivint la seva nova vida amb el seu nou sentiment afincat a Granollers.
No m'esperava res del que m'ha passat, mai he estat un tio llest. Un cop va pasar i analitzant el que havia passat descobreixes cosetes, coses que sent insignificants donen sentit a tot plegat.
Ella ja feia 10 anys que havia desconectat de mi, els intents d'apropar-me a ella eren infructuosos, era evident, els seus 'sentiments' li oferien una millor vida. Aquell dia que sense esperar-m'ho em va preguntar si havia pensat en un futur amb ella … a que venia la pregunta? cada puto dia de la meva vida li havia demostrat que sí! Aquell dia que vaig tenir l'accident amb TCE, no es va dignar ni a trucar-me, potser esperaba que la natura hagués fet la feina per ella. El dia del seu sant, ho celebràvem sense ella, mentre ella compartia una vetllada amb el seus 'sentiments'. Un fred petó de cap d'any, una cara de pòquer al sopar de nadal … tot era part del seu màgnific pla. I per fi la ganivetada, sense esperar ni un segon després de l'aniversari del ganàpia ...
Tot havia estat el resultat d'un llarg temps d'elaboració, per això la seva fredor era acollonant, era evident que no hi havia sentiments, no és que li haguessin canviat, havien canviat de persona … la mateixa amb qui els va compartir el dia del seu aniversari mentre jo el celebrava amb els nostres fills.
Després va venir la fase d'humiliació, aquella on m'exigia els seus drets, mentre jo encara era sumit en un mar de desorientació i depresió … aquella on esgrimia arguments surrealistes per demanar un tros de pastis que ja no li corresponia, i amb ajut de les seves mariscals de camp que altrament m'havien ajuda't a entendre-la però ara simplement defensaven les seves postures hegemòniques.
En fi, un ambient en que no podía sortir res de bo, i on el meu pla de ruta passava per acabar el meu pla de ruta, per mala sort la meva cobardía eterna no em va deixar seguir endavant … i per arguments com els meus fills, la meva familia i els millors amics.
Ara ja ha passat un temps, i segueixo a la deriva, el meu pla de ruta ha canviat tantes vegades que ja no se quin és l'últim … la veritat és que ara sense vincles economics amb la causa dels meus mals, amb el desencant d'haver deixat de ser imprescindible pels meus, i la manca d'un millor futur, les alternatives són més aviat escases, i a quina pitjor. Soc el que sempre he estat, algú que depenia d'un referent paternal, amb poca personalitat minada per la baixa autoestima … un kalimero en tota regla.
Avui segueixo aquí, fent res en un món que no fa res, avui estic … a veure que passa demà
Us estimo, als que tot i canviar els seus sentiments encara m'estimeu, no ho demostró amb prou vigorositat, ho sé, però això no em fa estimar-vos menys … salut i Rugby
No hay comentarios:
Publicar un comentario